Preguntem a Rosa Maria Calaf sobre les problemàtiques i avantatges que suposa ser corresponsal i a més dona.
Com a corresponsal, creu que ha tingut alguna dificultat pel fet de ser dona a l’hora d’aconseguir la informació?
Ser dona sempre és una dificultat, a tot arreu. Ho és bàsicament perquè les dones són les més vulnerables a tot al món. Quan entren en un àmbit que es considera d’homes tens moltes dificultats en qualsevol tipus de professió. Viatjant pel món, quan vas a països més fonamentalistes, religiosos, patriarcals i masclistes encara és més difícil treballar. Alhora, però, tenim una avantatge extraordinària que és poder entrar en el món de les dones. Cosa que els homes no poden fer. És en el món de les dones en que t’assabentes verdaderament del que passa en les comunitats. Perquè les societats les fan avançar i consolidar les dones amb la seva feina diària. Per aquest motius jo sempre he dit que ser dona és una avantatge.
Més enllà de poder incidir més en el món de les dones, creu que ser dona li ha facilitat accedir a algunes informacions. Per exemple, en alguna altre seminari es comentava que portar vel et permet mantenir l’anonimat, cosa impossible per a un periodista home.
Sí, evidentment, però jo aquestes coses sempre les faig amb moltes reserves. Crec que realment de seguida se sap i se’t reconeix. Perquè tenim una manera diferent de caminar, de comportar-nos, etc. I després si parles la llengua del lloc i el risc només el corres tu sola molt bé, però si has de portar persones que et tradueixin, que t’acompanyin, etc. Segons en quins llocs els estàs posant en perill i això has de tenir-ho molt en compte. Si et permet anar més lluny sense perjudicar a ningú, molt bé, però evidentment amb molta cura.
Declaracions de Rosa Mª Calaf durant la III Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura
"Ser dona sempre és una dificultat"
Que quedi clar que totes les observacions que faig, les faig des de una perspectiva de comunitats democràtiques, d’estat de dret. No parlem ja dels llocs on la dona està absolutament oprimida, discriminada, etc. Llocs on encara s’ha de valorar molt més les poques dones que aconsegueixen fer alguna cosa. A elles els hi va la vida, per exemple el que està passant a Mèxic. Jo parlo d’aquí.
Pel que fa a la cobertura de com es tracta la dona, és fa molt malament. I no només es fa molt malament, sinó que cada cop es fa pitjor, anem enredera. Ahir vaig estar en un acte a Bilbao parlant de tot això. De com realment hi ha un retrocés, de com s’havia fet un petit pas endavant contant amb les expertes, en tenir a la dona en un nivell de paritat i que el poc que s’ha avançat, s’està veient que s’està tirant endarrere. Sempre surt la dona com a víctima, la dona com a frívola, només interessada per la cosmètica, etc. Donen una imatge absolutament distorsionada, que no és la real. És el que et dic, hi ha moltes dones en llocs de responsabilitat mitja i a moltes dones expertes en moltíssimes coses i mai se les truca perquè parlin. És a dir, s’explica un món en masculí. Per això la presència de la dona no és en absolut la que hauria de ser, ni tan sols en el món artístic cultural, en el que encara queda molt per assolir però s’ha aconseguit bastant, doncs això no es reflecteix en els mitjans. És una visió androcèntrica absoluta. Per això encara queda molt per fer. El pitjor de tot és que ens han fet creure que ja em assolit la igualtat. Vosaltres que sou joves esteu totalment vulnerables i indefensos, perquè penseu que aquesta és la manera correcta i no és així.
Llavors una frase en que jo resumeixo molt la situació és: Les dones del sud, tot allò que abans s’anomenava tercer món, se’ls hi vol fer creure que no hi ha res a fer, que les coses són així i que s’han de resignar. I a les dones del nord se’ns vol fer pensar que no hi ha que fer res perquè ja està tot fet, perquè ja anem a la universitat, podem sortir soles,etc. I no és veritat, ni una cosa ni l’altre. S’ha d’estar molt altera. Perquè fen-te creure que ja s’ha aconseguit baixes la guàrdia.
A què creus que es deu aquesta situació de retrocés? I com creus que hauria de ser el periodisme per a ser veritablement igualitari?
Començo per la segona pregunta, hauria de ser integrant a la dona en totes les posicions de la jerarquia. I sobretot que les redaccions contessin amb les dones, quan s’ha de demanar una opinió doncs buscar una dona experta, perquè segur que hi és. Perquè moltes vegades surt parlant d’un tema qualsevol home, però moltes vegades el que ha dit li han preparat un grup de dones. Caldria ser molt militant amb això.
Pel que fa als motius és perquè es tracta d’una lluita de poder. Això sembla una cosa anacrònica i quan ara parles de “feminisme” de seguida et diuen “però on vas?”. Què s’ha fet? Desacreditar el feminisme. Quan tu una cosa vols anul·lar-la i vols fer que no tingui influència la millor manera és eliminació física, com fan en aquests països on l’estat de dret no funciona, o desacreditant. El que hem de tenir clar és que és una lluita de poders, de llocs, i això ha estat sempre així.
Vol dir que les dones som millors que els homes? No, de cap manera. Hem d’estar iguals. La dona incompetent no hi ha de ser, però l’home incompetent tampoc. Aleshores ja sabeu la frase aquella magnífica de “La paritat i la igualtat serà assolida en el moment en que hi hagi tantes dones estúpides en llocs de responsabilitat, com tants homes estúpids”. No estem parlant de lluita de poder per dominar, sinó per ocupar un lloc complementari i de manera igualitària.
A Rosa Maria Calaf, periodista compromesa amb temes de feminisme, també li preguntem sobra la igualtat en el periodisme.
En la conferència ha comentat que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació han avançat i a que això ha portat avantatges i inconvenients, pel que fa a igualtat creu que el periodisme ha avançat? Pel que fa a presència de dones en els mitjans i cobriment d’esdeveniments duts a terme per dones.
Doncs crec que hem avançat molt en quant a la presència, quan jo vaig començar no hi havia cap dona fent internacional. Vaig ser la primera reportera de carrer amb un micròfon per radio nacional, això parlem de l’any 70. Ara en canvi sou moltes més dones a la facultat i també a les redaccions, però és la “tropa”, per descomptat “no estamos al mando”. Als llocs de responsabilitat encara no tenim la mateixa presència i per tant s’ha de fer molt encara.