Intrèpides

Ser intrèpida, ser dona, ser viatgera

En la conferència de Dones Viatgeres se’ns presenten tres dones que han fet del periodisme de viatges més que una professió, un forma de vida. La seva veterania amaga una vida apassionant desenvolupant un treball d’una manera molt professional i sobre tot amb moltes ganes. Dones que tenen en comú els gust per viatjar i per explicar-ho.

 

Estem parlant de Rosa Mª Calaf, Pepa Roma i Cristina Morató, que ens van relatar com ha esdevingut la seva vida, entre aventures i molta feina, i també que pensen seguir vivint de la mateixa manera.  Tres dones que han aportat la seva visió femenina a tot allò en que han treballat i que són exemples d’ empoderament femení i d’ autosuperació, sense importar-lis les restriccions del moment.  També unes dones compromeses amb el món i amb la visibilització de la dona en l’exercici periodístic, especialment pel que fa al periodisme de viatges i a l’exploració. Aquestes dones ens relaten les seves apassionants vides i ens desvelen algunes incògnites pel que fa als viatges i ser dona.

 

Les tres van explicar la seva passió per el viatge, passió que tenen ja des de molt joves, inquietud que asseguren, mai perdran. Com diu Rosa “Un cop t’atrapa el virus de viatjar mai t’abandona”. Rosa Mª ha estat en 178 països, només li queden 14 i assegura que està en el procés de que no li’n quedi cap, Pepa ha donat la volta al món i Cristina ha estat a gran quantitat de països dels 5 continents, en especial a Llatina Amèrica.

Estaven totalment d’acord en que per viatjar amb autenticitat, per aprofitar al màxim l’experiència, cal fer-ho sol. Descriuen aquest tipus de viatges com una manera de conèixer-se a un mateix. Rosa recomana aquest viatge sobretot a les dones, com un acte de rebel·lia i d’autoconeixement, tal i com van fer elles a una edat molt curta. Cristina assegura que si et diuen que no pots fer alguna cosa encara t’ha de motivar més per a fer-la. Calaf apunta que per viatjar només cal; tenir les coses clares, saber on vas, saber comportar-te, humilitat, respecte, sentit comú i passió. Amb aquest ingredients anima a qualsevol a viatjar arreu del món.

Pepa i Rosa van fer alguns dels seus primers viatges soles fent autostop. Volien demostrar que ho podien fer, sense importar que pensaven els altres ni les imposicions del moment. Pepa recorda que la seva tia avia es va haver de fer missionera per a poder viatjar. Ella, en canvi, va enganyar els seus pares i amb 16 anys va anar a París a un alberg de joventut, experiència que mai oblidarà. Pepa diu que les dones sempre han tingut el gen de viatjar, per descobrir el món i per descobrir-se a elles mateixes. La diferència és, però, que abans ho feien moltes menys que ara, perquè tenien molts més impediments per la època en que vivien.

Rosa també descriu la potencialitat del viatge com una manera de trencar amb estereotips, diu que és un benefici per a nosaltres, però també per els nostres lectors i espectadors. Els podem demostrar que un altre món, diferent a com ens el dibuixen, existeix. Diu el següent: “Som ulls i orelles d’aquestes persones i som la veu de les persones que estan en un altre lloc i no poden explicar-ho”.

Pepa esmenta allò que les periodistes de viatges, exploradores i escriptores han aportat al viatge, i és; una visió sensible que es fixa en els detalls, una visió que cerca el jo interior i que denuncia les injustícies del món. Una mirada que observa des de la humilitat. En definitiva, una visió femenina i innovadora.

Morató explica que ha escrit diversos llibres sobre exploradores perquè veia que el buit mediàtic era massa evident i que li semblava una injustícia que tantes dones que ens han permès conèixer aquest món fossin silenciades per una història androcèntrica. També explica que ella va aconseguir viatjar i portar la vida que desitjava amb inquietud, rebel·lia i curiositat. També amb una bona dosi de valor i sense tenir por a fracassar. Per exemple, ella va provar de ser corresponsal, va arribar a cobrir grans conflictes, però va veure que allò no estava fet per a ella.

A les tres dones se’ls va preguntar a que havien renunciat per a poder portar aquestes vides d’aventureres. Rosa assegura no haver renunciat a res i sentir-se una privilegiada. Pepa va apuntar que, si per exemple pensem en la maternitat, no ho considera una incompatibilitat, ja que ella va decidir no tenir fills, però perquè no sentia la necessitat, però que sempre hi haurà la llibertat de fer les dues coses. Cristina va reforçar aquesta idea explicant que ella viatja amb el seu fill de 15 anys; “viatjo a través dels ulls del meu fill, que es viatjar d’una altre manera i es descobrir coses que no coneixia”.

Rosa acaba la seva ponència amb una reflexió de Hemelwing, la qual ens sembla idònia per tancar aquesta crònica sobre ser dona i voler conèixer el món: “La meva casa no es per viure-hi, és per a tornar”. Ella apunta; “ La meva casa es per a tornar i jo, el que és segur, és que; encara no he tornat”.