Celebració de la 3ª Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura
Tahina-Can: conèixer el món
El projecte Tahina-Can és una iniciativa del Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB que té com a objectiu potenciar l’interès dels estudiants universitaris per les cultures i les costums de diferents països del món i que pretén crear llaços de cooperació entre els estudiants d’aquí i estudiants, institucions o altres estructures dels països visitats.
Els assistents van poder veure la projecció d’un vídeo on s’explicava el projecte i motivava a tothom a viatjar i aprendre viatjant per diferents indrets del món.
Repartint somriures, captant imatges - per Lluís Pont
“He estat una mica rebel en el sentit de no fer sempre el que m’han manat sinó el que he volgut i desitjat”. Així ha començat la seva intervenció Lluís Pont, l’intrèpid viatger, un dels pares del projecte Polaroad Project que tal i com el defineixen els seus impulsors, “representa la unió entre la passió de viatjar pel món i les ganes de compartir per primera vegada la màgia de la fotografia instantània amb persones que mai abans han vist un moment de les seves vides revelat en una fotografia”. Primer va ser Àfrica amb el seu fill i després Àsia amb la seva dona.
“El projecte és la manera de connectar i acostar-nos a ells”. Lluís Pont ha explicat, a una Aula Magna plena a vessar, com va sorgir el projecte amb el seu fill i quins objectius pretenia complir, el principal dels quals era repartir rialles per Àfrica en forma de 1500 fotografies que regalaven a qui hi sortia. També ha comentat alguns dels problemes que van tenir: “a l’Àfrica profunda creuen en el diable i en algun cas, quan els hi entregaven la fotografia ho rebutjaven perquè no ho entenien”.
“Viatjar et permet adquirir coneixements, vivències, experiències i adonar-te que ets insignificant al món. Viatjar és el més gran que hi ha”. Aquestes declaracions demostren la passió que viatjar representa pel Lluís. Sempre amb un toc d’humilitat davant l’audiència, ha recalcat el respecte que has de tenir per la gent del país que tu vas a conèixer: “Vam passar per un poble on tenien dificultats amb el subministrament d’aigua. Els volíem ajudar construint un pou a prop del poblat” però tal i com ha dit els van fer adonar que el moment d’anar a buscar l’aigua era l’únic moment d’esbarjo per les dones que hi anaven. “Tu penses que ajudes el poblat i acabes trencant el que fa centenars o milers d’anys que funciona”.
Entremig de vídeos que han permès als assistents fer-se una idea més clara del projecte i el que significa, el Lluís també ha assenyalat que “Ensenyar pots ensenyar poc. Has d’estar obert a aprendre constantment”. Així doncs, ha acabat donant les gràcies i deixant clar que la seva passió per viatjar continua viva.
Lluís Pont, ha estat acomiadat amb un vídeo d’agraïment on es feia un repàs a la seva trajectòria com a viatjant.
Periodisme intrèpid: De Encarcelados a En Tierra Hostil - per Alejandra Andrade i Jalis de la Serna
No creuen en herois sinó en una gran vocació per explicar històries. Això han dit Alejandra Andrade i Jalis de la Serna, els convidats per parlar de periodisme de viatges a partir de la seva experiència en els coneguts programes de televisió Encarcelados i l’imminent Tierra Hostil produïts per Atresmedia.
La periodista, que també va ser reportera de Callejeros (Cuatro) i el seu col·lega de tota la vida, tal i com s’han definit, han recalcat que van a “zones calentes, llocs hostils, on hi ha històries que el periodista ha d’explicar". El viatge és l’element fonamental per fer-ho”. Han deixat clar que viatjar no és fer turisme i que si van a parlar amb espanyols per fer els seus programes, és “per establir proximitat amb la gent que se’ls miri i fer-ho servir com a “enganche” per a l’audiència”.
“Els viatges et canvien i et marquen i fent aquests programes ens hem pogut adonar fins a quin punt vivim en un món de merda, que està globalitzat per milers de coses però no pels drets humans”. També han explicat que el programa Encarcelados ha servit per denunciar i aplicar millores en els sistemes: un exemple són els trenta-sis espanyols a Colòmbia que el mes següent de la retransmissió del programa van ser repatriades a Espanya per complir-hi condemna. “El periodisme que hem fet ha servit per alguna cosa” han afirmat orgullosos.
“Fent aquests viatges hem conegut la part més cruel del viatge i hem viscut situacions molt complicades, sobretot a Encarcelados però també amb Tierra Hostil, que s’estrenarà molt aviat”. Andrade ha dit que “hem conegut països a través de les presons que crec que són una prolongació de la realitat”. Han destacat els viatges com a “mules”, transportant droga, que han hagut de fer moltes persones per necessitat tot i ser la primera vegada que viatjaven.
Mentre intercalaven diferents vídeos inèdits de l’imminent Tierra Hostil on hem pogut veure situacions al límit, han explicat que pretenien conèixer de prop els problemes del món i mostrar-los a la gent a través de persones que viuen situacions difícils i parlant amb les dues versions del conflicte: els que se suposa que són “els bons” i “els dolents”.
Els dos convidats han explicat que a l’hora de repartir-se els països on faran el reportatge, han de tenir una mica en compte la situació de cadascú. Jalis ha dit: “l’Alejandra té dos fills i sóc conseqüent amb les circumstàncies vitals de cadascú, sobretot sent amics de tota la vida”. Ella ha explicat que s’ho pensa més a l’hora d’arriscar la seva vida, anant a una guerra per exemple, perquè té una família. Tot i això, ha recalcat que el fet de ser dona no li ha complicat la feina sinó que en alguns casos, encara li ha facilitat.
“Fem una mica de roadmovie explicant una història de principi a fi per fer que els espectadors es quedin pensant i comprenguin molt millor els problemes del món”. Tot visualitzant alguns exemples com ara els tirotejos de les faveles de Brasil, entre d’altres, han afirmat que “en molts casos la realitat supera la ficció malauradament”.
Tarda
Exemple
Viatjar per cooperar, cooperar per aprendre - per (Sonrisas de Bombay, Médicos Sin Fronteras, Servicio Civil Internacional, Reporteros Sin Fronteras)
Sonrisas de Bombay, Médicos Sin Fronteras, Servicio Civil Internacional i Reporteros Sin Fronteras han estat les organitzacions encarregades de parlar sobre viatges i cooperació. Han explicat les seves tasques i han reflexionat sobre diferents qüestions.
“El fet d’anar a altres països a cooperar no s’ha d’entendre com una ajuda que tu els hi fas sinó com una ajuda que et fas a tu mateix” segons el representant de Médicos sense Fronteras que també ha afegit que “el moment de retorn del país a casa, a la nostra realitat és molt important ja que has d’encaixar la formació, experiència, coneixença que has adquirit i portar-la al teu país”. A aquesta reflexió s’hi ha sumat el representant de Sonrisas de Bombay que ha recalcat que “un cop tornes has de transmetre el que has après i viscut al teu entorn més proper i si ets periodista, als mitjans per tal de sensibilitzar la gent”. Servicio Civil Internacional ha dit que les experiències viscudes han de servir per fer una transformació social i crear estructures que permetin cooperar amb aquests països.
La representant de Reporteros Sin Fronteras ha subratllat que “el bon periodista que viatja a un lloc on ha succeït un desastre natural o un conflicte humà, ha de reflectir les seqüeles que hagi deixat a la societat”. Tal com s’ha afirmat des de Médicos Sin Fronteras hi ha molts països que la gent no té en compte i on s’hi estan desenvolupant conflictes violents des de fa molt temps.
Reporteros Sin Fronteras ha concretat: “són les anomenades guerres oblidades. Quan surt el conflicte se n’informa però després ja ningú se’n preocupa”.
En una pregunta del nostre grup enfocada a la funció que poden tenir específicament les dones per cooperar en altres països, la representant de Reporteros Sin Fronteras va afirmar que el fet de ser una dona periodista et permet connectar més bé amb les dones del país i poder explicar millor la seva situació tot i que tot periodista hi ha d’anar amb una bona informació prèvia i ha afegit que “cal passar desapercebut, no s’ha de notar que ets estranger”.
La xerrada ha acabat amb consells pel bon periodista de viatges, per part de cada organització: el periodista no ha de ser el protagonista sinó el testimoni. La protagonista és la societat del país. També han coincidit en el fet que hi ha d’haver una informació i documentació prèvia sobre el país abans de viatjar-hi. A més, segons Médicos sin Fronteras s’hi ha d’anar però se n’ha de tornar per poder explicar el que hi passa.
Projectes, viatges, històries - per Proyectos estudiantes Máster en Periodismo de Viajes 2014 – UAB)
A la Jornada també hi ha hagut temps perquè els estudiants del Màster en Periodisme de Viatges de la promoció del 2014 expliquessin en què consistien els seus projectes. Han parlat de les experiències viscudes durant els seus viatges i tot el que els han aportat.
Els projectes que han descrit els alumnes han estat els següents: un butlletí que mostrava una ruta cinematogràfica pel Marroc, un àlbum de postals de Malta amb codis QR que permetien trobar més informació sobre el tema, una aplicació per a mòbil que et permetia viatjar pels racons més desconeguts de Croàcia, un llibre digital sobre gastronomia i folklore d’Istambul, un llibre en paper de la gastronomia de Creta i una revista monogràfica on hi trobem la cara oculta de Praga.
En tots els casos s’ha fet èmfasi a la gran experiència que t’aporta viatjar i s’han mostrat orgullosos i il·lusionats amb els projectes que han presentat.
Viatjar i Explicar-ho - per Jordi Pérez Colomé, Xavi Medna i Jordi Canal Soler
Tres homes ens van presentar el que era el viatge a través de la seva mirada, mitjançant la presentació de les seves obres escrites. Van aconsellar als alumnes de periodisme presents i aspectants com haurien de viatjar i com ho haurien d’explicar. Aquests són: Jordi Pérez Colomé,Adiós, Gongtan; Xavi Medina, Tokaj-Hegyalja y Jordi Canal Soler, Viaje al Blanco.
Adiós, Gongtan ens parla del pobles de Gongtan, que és un indret remot de la Xina central. Està a la riba del riu Wu i tenia un centre històric amb cases de fusta. La construcció d’una presa va obligar a enderrocar-les. L’autor va viatjar fins a Gongtan per a observar si aquest fet era veritat. Per tant, aquest llibre narra una odissea on apareix un retrat de primera mà d’una Xina diferent rural, vivaç i acollidora.
Tokaj-Hegyalja narra un viatge pels vinyars del centre d’Europa. És un llibre d’un i de molts viatges al mateix temps, que recorre un territori avui encara pràcticament desconegut per a molts; la terra de Tokaji. Aquest és, llavors, un viatge per un dels més famosos vins del món i per la terra que el va veure néixer i va fer d’ell una llegenda.
Viaje al Blanco és el relat en forma de diari personal dels nou dies d’una expedició que va recórrer els últims 111 km fins al Pol Nord Geogràfic. El relat apropa al lector als reptes i dificultats, satisfaccions i desil·lusions d’una expedició en un ambient hostil de gel i neu permanents. Xavier explica que, per a ell, viatjar és una manera conèixer-se a un mateix, de veure com reaccionem davant de noves cultures i de noves gents. Canal apunta que és una cura d’humilitat i que ens neteja de prejudicis. Creu que, viatjar amb humilitat i amb una ment oberta és la millor manera per a presentar als lectors la visió d’un indret, d’aquesta manera s’aproparà més a la realitat. Per altra banda, Jordi P vincula molt la seva faceta viatgera amb la de la seva professió; periodista. Creu que les claus per a viatjar i explicar-ho són quatre: investigar, programar, fixar-se en els detalls i buscar la faula de les històries. D’aquesta manera, pensa, és com és pot aportar un altre nivell al relat d’un viatge; anant més enllà, buscant el que és noticia.
Medina també assenyala que el principal per viatjar és voler estar-hi, no tancar-te en banda i sobretot mantenir la capacitat de sorprendre’s i la curiositat. Jordi Pérez marca la diferència entre viatjar i viure l’experiència i explicar-ho, creu que les dues coses són tasques essencials i que per les dues s’han de desenvolupar habilitats diferents. Pérez Colomé vol recalcar la necessitat de tenir una sensibilitat desenvolupada per detectar els detalls que li donaran més cos al relat de viatges i que ens permetran fer una construcció global d’un indret.
Tots tres responien a la pregunta d’un alumne de periodisme sobre com escriure un relat, posant èmfasi en que primer cal viure l’experiència amb intensitat i un cop has tornat amb totes les notes a la mà, és quan pots començar a escriure.